S’ha constituït una associació de fills i filles de persones que van recórrer a la reproducció assistida que, ara d’adults, reclamen poder accedir a conèixer la identitat de les persones donants.
Les donacions d’esperma així com les ovodonacions a Espanya són anònimes, d’acord amb l’article 5.5 de la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida. Només en casos extraordinaris de perill de salut greu del fill, es podrà revelar la identitat sempre que aquesta revelació sigui indispensable per evitar el perill.
Si bé l’article 5.5 també estableix que la donació no tindrà caràcter lucratiu, el cert és que és un gran negoci que mou molts diners en aquest país. De fet, Espanya és el país on més turisme reproductiu es fa de tota Europa, precisament, entre d’altres, per l’anonimat de les donacions, rebent, entre d’altres, a persones que venen de països on l’anonimat està prohibit, com Suècia o Alemanya.
El fet de voler accedir tècniques de reproducció assistida fent ús de donants (tant d’esperma com d’òvuls) amb identitat no revelada pot respondre a molts factors. Primerament, no fer-se un plantejament de les futures possibles necessitats o desitjos de l’infant, en tant que vulgui conèixer els orígens biològics. De fet, a Espanya fins fa ben poc era un tema que ni es parlava i s’assumia, culturalment, que era així. També pot ser una decisió de manera meditada de què la identitat del donant no la volem ni ens cal, ni a nosaltres ni a la nostra descendència.
Sota una perspectiva estrictament legal, cal recordar que no existeix un dret a ser pare o mare. En canvi, si que existeixen una sèrie de drets dels infants que, amb l’anonimat en les donacions per a reproducció assistida, són ignorats. En concret, Convenció sobre els Drets dels Infants de Nacions Unides, de la qual Espanya n’és part, estableix a l’article 8 l’obligació de respectar el dret de l’infant a preservar la seva identitat, incloent-hi el parentesc familiar. És a dir, qualsevol infant (i futur adult) té dret a conèixer els seus orígens biològics. Es pot criticar la Convenció biologicista. I de fet, certament, ho és, però és la que actualment tenim. A més, cal recordar que Espanya no va fer cap reserva en relació amb aquest article 8, per tant, és d’obligat compliment. Al seu torn, l’article 3 de la Convenció estableix la necessitat d’actuar d’acord amb l’interès superior de l’infant. Una donació anònima pot ser difícil de justificar sota aquest interès superior, i més si tenim en compte el dret a conèixer els orígens que estableix la Convenció.
Si mirem al nostre voltant, la tendència és anar a l’abolició de l’anonimat. Suècia, Alemanya, Països Baixos, Anglaterra o Portugal. D’altres, com França i Espanya no l’han abolit. Però per l’altra banda, com hem assenyalat, moltes persones adultes segueixen triant ser donants o fer ús de tècniques de reproducció assistida a través de l’anonimat.
Un model curiós és Dinamarca, que sembla donar resposta a tots els adults implicats, que no als infants, tant si s’està a favor com en contra de l’anonimat, tot ignorant, però, el mandat de la Convenció sobre els Drets dels Infants. Dinamarca permet les donacions anònimes (amb perfil bàsic o extens on s’accedeix a un mínim o més informació de la persona donant), no anònimes on fins i tot l’infant quan faci 18 anys podrà contactar a la persona donant si aquest no ha revocat aquest permís o inclús permet les donacions d’òvuls o esperma per part de familiars o amics, amb certes limitacions legals i que després no podran reclamar drets com a progenitors.
Aquesta associació, mencionada a l’inici d’aquest article, pretén la fi de l’anonimat en les donacions. Hi ha antecedents similars que ho van aconseguir, per exemple, fa anys a Alemanya, també a raó d’una mobilització de fills i filles que així ho van exigir i van aconseguir un canvi normatiu i a hores d’ara, és un dels països on l’anonimat està prohibit.
D’acord amb els estatuts de l’esmentada associació, volen poder accedir a les dades de qui van ser els donants i tenen intenció de judicialitzar-ho. Malgrat les seves legítimes expectatives, a parer de qui subscriu, no veig possible un pronunciament retroactiu favorable. Addicionalment, cal esgotar tota la via judicial nacional per poder aspirar al fet que se’ls doni la raó en l’àmbit supranacional, obrint-se dues possibles vies sempre que s’hagi exhaurit la via nacional correctament.
A nivell del Tribunal Europeu de Drets Humans, probablement no hi hauria condemna contra Espanya, ja que, avui dia, el TEDH probablement apel·laria a la discrecionalitat d’actuació del país (marge d’apreciació). A més, cal tenir present que el TEDH ja va examinar aquesta qüestió el setembre de 2023, al cas Gauvin-Fornis v France. Els demandants van néixer als anys 80 a França a través de reproducció assistida amb donacions anònimes de gàmetes de terceres persones. Van al·legar que el fet de no poder accedir a informació sobre els donants era una violació al seu dret a la vida privada (Article 8 del Conveni Europeu de Drets Huamns) i que patien discriminació davant d’altres infants. El TEDH va concloure que no va haver cap vulneració al dret a la vida privada, ja que l’Estat demandat va complir amb la seva obligació legal (segons la llei nacional francesa) de respectar l’anonimat dels donants. El TEDH va considerar que aquesta llei nacional era una decisió legislativa presa després de processos de consulta públics i de reflexió. A més, va considerar que l’Estat va actuar dins del seu marge d’apreciació al no eliminar l’anonimat dels donants de manera immediata, ja que no existia un consens clar sobre l’accés a aquesta informació i que l’Estat, en la seva actuació, on si va permetre l’accés a informació mèdica necessària, va equilibrar adequadament els interessos en joc. Tanmateix, aquesta doctrina amb l’avançament del debat, podria canviar a futur, com ha passat amb altres temes.
Pel que fa al Comitè dels drets de l’infant, de Nacions Unides, però, sí que s’obriria un camí interessant encara no explorat, al·legant una possible vulneració de l’article 8 de la Convenció dels Drets de l’Infant. Malgrat que aquest Comitè emet recomanacions, existeixen vies legals per exigir el seu compliment en l’àmbit nacional. A més, caldria explorar aquesta opció a fi d’elaborar un litigi estratègic que podria acabar derivant en un canvi normatiu a nivell estatal que abolís l’anonimat.